Quantes voltes has sentit recriminar a alguna persona que és massa extremista, massa radical? Una recriminació emprada des de la suposada posició d'allò correcte. Sempre dit amb una entonació mesclada entre marmoló i consell, amb una actitud de vanitat amagada al darrere de cada paraula.L'extremisme cobra sentit quan es posiciona un punt de partida, un punt correcte. Però coincidiré amb tot el món quan afirme que tots no pensem igual. És un gran principi de la nostra benvolguda Constitució, la llibertat de pensament. És en veritat una façana allò que descriu eixe article. Qualsevol et dirà que respecta i tolera la llibertat de pensament, sí, és allò políticament correcte. Està de moda ser tolerant, cosa que està bé si saps el que significa.Segons la concepció habitual, l'intolerant és aquell que s'aproxima perillosament als extrems. Però quins són aquestos extrems? La dreta i l'esquerra? No, això d'esquerra i dreta és massa complicat d'entendre per a la massa social, no saben realment el que significa ni tampoc els importa. Els extrems, les idees radicals són simplement les que s'allunyen de les idees massives, d'aquelles que s'entenen com a acceptables.
No obstant, no és veritat que si cadascú pot tenir llibertat de pensament, aquest, de manera intrínseca es veurà diferent del pensament del veí? Si jo sóc lliure de pensar com vulga, i la veïna també, no cap una infinita probabilitat de que no coincidim en la manera de pensar? No és eixa la vertadera llibertat?El propi concepte "extremisme", per sí mateix pretén marginar i criminalitzar idees i/o actituds, qualificar allò que no s'entén d'extrema dreta o d'extrema esquerra és un recurs fàcil i bast del poder. Qui és el poder, et preguntes? Pensaràs que per a cert sector, el "poder" també és un recurs fàcil. El poder, eixe gran enemic abstracte que no acusa a ningú i acusa a tots. Doncs mireu, el poder és la classe política en la seua totalitat, és la banca, són els mitjans de comunicació, és la gent que segueix una proclama sense saber perquè. Això és el poder, tot allò que et sotmet, allò que et furta llibertat, què paraula tan bonica, el graciós és quan es sent de boca dels polítics. El poder actual, el capitalista s'intenta autodenominar de centre (centre-esquerra o centre-dreta són jocs que despisten a massa gent). Per què açò? Molt senzill, al poder, al qui governa, li interessa apartar als opositors als perillosos extrems per a desacreditar les seues idees. Però és el mateix poder qui crea la concepció del que s'ha d'entendre per "centre", "esquerra", "dreta", i "extrems". Només has de recordar les expressions que empren els polítics quan estan al poder. El PP acusa al PSOE de ser d'esquerra, mentre el PSOE ho fa al PP de ser de dretes. Els dos intenten apartar a l'altre amb frases que la gent puga entendre. Manipulant-la.Però tornant al dret de pensament lliure no s'ha d'oblidar que cadascú pot pensar d'una manera distinta, per tant el centre polític és una noció purament relativa, i és necessari creure que els extrems també ho són, ja que canvien amb cada persona. Si jo em creara un espectre polític basat en la meua manera d'entendre les coses, uns altres serien els qui ocuparien els extrems. El pensament humà no es pot ni es deu regir per uns paràmetres de normalització ni estandardització. L'absolutisme és inherentment demagògic, antinatural (ja que va contra la naturalesa pròpia de l'ésser humà de tenir llibertat de pensament) i totalment fal·laç (curiosa paradoxa).Altra història és que determinats grups o sectors de gent violenta empren els termes extrema dreta o extrema esquerra per a autodenominar-se. S'amaguen darrere d'una ideologia. A aquestos són als primers que els convé la discriminació dels extrems, ja que reforça i justifica les seues agressions. És a dir, si algú actua en nom de, per exemple, l'extrema esquerra, veurà recolzada la seua actitud pels mitjans de comunicació, que recordem que són propietat del poder, i a aquest li convé promocionar l'existència dels extrems per a retroalimentar-se, és un bucle tancat. Si no existira una concepció d'extrems generalitzada, aquesta gent agressiva, tant agressors físics com psicològics (mitjans de comunicació) no criminalitzarien moviments ideològics.I encara hi ha qui pensa que estem en un sistema democràtic. Aquestos són els que es conformen amb el sistema que tenen, els coneguts com estómacs agraïts. Però aquell que s'arrisca tan sols un poc en canviar les coses és perseguit, per l'opressió de l'opinió creada pel poder per una banda, i per les forces de repressió per una altra, i això hui en dia és un fet que es viu tots els dies, en aquest estat anomenat España. Pareix que es visquen dos realitats paral·leles.
La violència és un recurs humà natural, de qualsevol persona, tots i totes l'han feta servir i la faran servir per a determinades coses, encara que siga subtilment. Però qui diu quan justificar-la? La que prové del poder, coincidències de la vida, sempre està justificada. No passa això precisament quan prové de la gent que s'oposa al poder. I criminalitzar sistemàticament idees sense fonamentar arguments en contra, només amb la intenció de manipular l'opinió pública i a més a més, des d'una postura tan repugnantment cínica és una acte totalitari, dictatorial i feixista.
No obstant, no és veritat que si cadascú pot tenir llibertat de pensament, aquest, de manera intrínseca es veurà diferent del pensament del veí? Si jo sóc lliure de pensar com vulga, i la veïna també, no cap una infinita probabilitat de que no coincidim en la manera de pensar? No és eixa la vertadera llibertat?El propi concepte "extremisme", per sí mateix pretén marginar i criminalitzar idees i/o actituds, qualificar allò que no s'entén d'extrema dreta o d'extrema esquerra és un recurs fàcil i bast del poder. Qui és el poder, et preguntes? Pensaràs que per a cert sector, el "poder" també és un recurs fàcil. El poder, eixe gran enemic abstracte que no acusa a ningú i acusa a tots. Doncs mireu, el poder és la classe política en la seua totalitat, és la banca, són els mitjans de comunicació, és la gent que segueix una proclama sense saber perquè. Això és el poder, tot allò que et sotmet, allò que et furta llibertat, què paraula tan bonica, el graciós és quan es sent de boca dels polítics. El poder actual, el capitalista s'intenta autodenominar de centre (centre-esquerra o centre-dreta són jocs que despisten a massa gent). Per què açò? Molt senzill, al poder, al qui governa, li interessa apartar als opositors als perillosos extrems per a desacreditar les seues idees. Però és el mateix poder qui crea la concepció del que s'ha d'entendre per "centre", "esquerra", "dreta", i "extrems". Només has de recordar les expressions que empren els polítics quan estan al poder. El PP acusa al PSOE de ser d'esquerra, mentre el PSOE ho fa al PP de ser de dretes. Els dos intenten apartar a l'altre amb frases que la gent puga entendre. Manipulant-la.Però tornant al dret de pensament lliure no s'ha d'oblidar que cadascú pot pensar d'una manera distinta, per tant el centre polític és una noció purament relativa, i és necessari creure que els extrems també ho són, ja que canvien amb cada persona. Si jo em creara un espectre polític basat en la meua manera d'entendre les coses, uns altres serien els qui ocuparien els extrems. El pensament humà no es pot ni es deu regir per uns paràmetres de normalització ni estandardització. L'absolutisme és inherentment demagògic, antinatural (ja que va contra la naturalesa pròpia de l'ésser humà de tenir llibertat de pensament) i totalment fal·laç (curiosa paradoxa).Altra història és que determinats grups o sectors de gent violenta empren els termes extrema dreta o extrema esquerra per a autodenominar-se. S'amaguen darrere d'una ideologia. A aquestos són als primers que els convé la discriminació dels extrems, ja que reforça i justifica les seues agressions. És a dir, si algú actua en nom de, per exemple, l'extrema esquerra, veurà recolzada la seua actitud pels mitjans de comunicació, que recordem que són propietat del poder, i a aquest li convé promocionar l'existència dels extrems per a retroalimentar-se, és un bucle tancat. Si no existira una concepció d'extrems generalitzada, aquesta gent agressiva, tant agressors físics com psicològics (mitjans de comunicació) no criminalitzarien moviments ideològics.I encara hi ha qui pensa que estem en un sistema democràtic. Aquestos són els que es conformen amb el sistema que tenen, els coneguts com estómacs agraïts. Però aquell que s'arrisca tan sols un poc en canviar les coses és perseguit, per l'opressió de l'opinió creada pel poder per una banda, i per les forces de repressió per una altra, i això hui en dia és un fet que es viu tots els dies, en aquest estat anomenat España. Pareix que es visquen dos realitats paral·leles.
La violència és un recurs humà natural, de qualsevol persona, tots i totes l'han feta servir i la faran servir per a determinades coses, encara que siga subtilment. Però qui diu quan justificar-la? La que prové del poder, coincidències de la vida, sempre està justificada. No passa això precisament quan prové de la gent que s'oposa al poder. I criminalitzar sistemàticament idees sense fonamentar arguments en contra, només amb la intenció de manipular l'opinió pública i a més a més, des d'una postura tan repugnantment cínica és una acte totalitari, dictatorial i feixista.
0 comentaris:
Publica un comentari